“Quan érem feliços”

Primer premi Josep Pla del 2012, Quan érem feliços és, com ens va dir el Sr.Nadal, un llibre mirall: quan el mires veus a Rafel Nadal o et veus a tu mateix; trobes similituds en algunes coses i et sents identificat en d’altres.

Quan érem feliços  no érem realment més feliços que ara, però era una felicitat molt més innocent. Per això comença el llibre amb un somni: en Rafel, nen, es queda tancat una nit dins una pastisseria, podria ser la pastisseria Puig , de la rambla de Girona,  però també podria ser la pastisseria Samsó de Palamós. Hi ha de tot, però el nen no té cap pressa per agafar res. El somni és una metàfora del que és la vida: de petit ho tens tot, però vas a poc a poc i el que vols és fer-te gran. No cal corre, tens tota la vida per davant.

El seu llibre va esgranant la seva vida i la de la seva família tan diferent a la que tenim actualment. Els problemes dels grans no s’explicaven als nens.  Feien vides separades.

Primer el parvulari a les Escolàpies fins als 7 anys amb una gran llibertat de moviments. Desprès a l’internat, al Collell, amb una vida molt dura. Més tard a Barcelona, a la universitat.

La Girona d’aquella època era grisa, bruta, fosca, freda, políticament molt dura per a la gent que va anar a França al finalitzar la guerra espanyola. En tot cas la gent celebrava les festes: el Corpus, Nadal i d’altres, i s’ho passaven molt bé.

A l’estiu tenien una gran llibertat. Anaven a la platja,al camp, a carregar melons…

Eren privilegiats respecte a altres nens , perquè menjaven bé, anaven a l’escola pública, tenien lloc per estiuejar, etc.

Ens va explicar moltes anècdotes divertides i interessants de la seva vida.

El llibre acaba amb la celebració dels 65 anys de casats dels seus pares.

Eren 12 germans.

Aquesta burgesia es va diluir entre la classe mitjana de la societat.

Hem construït un país en el que tothom pot construir-se un futur. L’actual educació, cultura, sanitat… era una Utopia fa uns quants anys Quan érem feliços.

El seu segon llibre Quan en dèiem xampany  narra la vida dels seus besavis, avis i altres familiars.

El que enyora del passat és la lentitud del temps, el tenir cada temporada el menjar que toca de fruita, verdura,etc. i el badar, tenir molt de temps.

 

Pilar Gimeno

Publicat a General