PARLEM DE PENSIONS?

El senyor Domiciano Sandoval Valbuena és Representant de Marea Pensionista de Catalunya i d’Espanya, ha portat a Estrasburg el greu problema de la devaluació de les pensions a Espanya i és una de les persones que coneix millor el tema que tant ens preocupa.
En primer lloc ens presenta un panorama desolador:
– La societat avançada, en l’àmbit internacional, està en una encrocada greu: el feixisme augmenta i a la vegada està disminuint extraordinàriament l’estat de benestar.
– Els nostres fills i néts viuran pitjor que nosaltres i que els nostres pares.
El futur de la Sanitat, Educació, Pensions, etc. és la privatització, si no fem res.

El SISTEMA PÚBLIC DE PENSIONS ESPANYOL és de repartiment (els que treballen actualment paguen íntegrament les pensions dels que estem jubilats).
Podria ser de privatització, que va iniciar Pinochet a Xile el 1981 i fa que els treballadors destinin el 10% del seu sou a comptes individuals administrades per empreses privades (AFP, Administradors de Fons de Pensions). Els ocupadors i els governs no contribueixen als comptes dels treballadors. Va ser el Banc Mundial qui va dir que això valia per a tothom. El 1988 s’aproven les pensions privades a Espanya.
En altres països existeix un sistema combinat: Si no arriba amb el sistema de repartiment, es fan servir els impostos.
En Dinamarca, només, utilitzen un sistema totalment públic de pensions.
El nostre sistema pateix ja des dels anys 80 avisos d’organismes europeus (Banc Mundial i Banc Central Europeu) aconsellant la seva revisió. Són partidaris de què qui tingui més capacitat econòmica la traslladi cap a les pensions. Al fons és una estratègia del capitalisme que es genera a partir dels anys 70. Els grans capitals competeixen entre ells i el capitalisme necessita més capital per invertir i busquen mercats nous; les pensions són molt atractives.

EL PACTO DE TOLEDO es va signar l’any 95 aparentment com a reacció rapidíssima al document del Banc Mundial. Va ser una proposta de Convergència i Unió en gran coincidència amb els interessos dels grans poders econòmics mundials i de l’Estat.
Es van reunir els sindicats, els empresaris, i els partits. Els empresaris, finalment, no van signar l’acord.
Quinze recomanacions i,, d’entrada, una desgravació fiscal als Plans de Pensions, aconsellant-los especialment a les empreses.

  1. Es van separar els comptes de les pensions del pressupost de la Seguretat
    Social on es pagaven altres coses com la Sanitat i, per tant, hi havia un deute històric ( tota la Sanitat pagada fins aquell moment a costa de les cotitzacions de la Seguretat Social) que no es va tenir en compte.
  2. Es va crear un fons de pensions alimentat per la diferència entre les cotitzacions rebudes i les pensions contributives pagades, però sense tenir en compte el deute històric esmentat anteriorment.

La crisi de 2007 va suposar la disminució dels ocupats i la caiguda dels salaris i, per tant, una important disminució de les cotitzacions a la Seguretat Social. A més a més, augmenta el nombre de pensionistes (per l’esperança de vida) i s’incrementa la pensió mitjana, conseqüència dels salaris del període anterior.
Tot això comporta que a partir del 2012 les pensions comencin a ser deficitàries.
La senyora Cristine Legarde diu que la gent gran és un problema per a l’Economia mundial. Es veu que el que hem de fer és morir-nos.
LES MENTIDES DEL GOBIERNO ESPANYOL


El que no diu el Gobierno és que cal repartir la productivitat.
Als anys 60 a Espanya treballaven entre el 25 i el 30% de la població activa. Ara per exemple a l’Agricultura treballa només el 3%, perquè el que abans feien el 26% ara ho fa el 3%. On va a parar aquest excés de productivitat?
Diu el Gobierno que aquí les pensions són molt cares, la tassa de substitució és el 80% del últim salari i en altres països és del 60%. El que no diuen és el salari mínim que es cobra a cada país: 800 € a Espanya i 2000 a altres països.
Les pensions són un dret i els drets no tenen dèficit, les ha de pagar tota la societat.
Els pensionistes i moltes de les seves associacions han intensificat la seva reacció davant el deteriorament de les pensions públiques. Han iniciat un procés de gran activitat reivindicativa convertint la lluita per millorar les seves pensions en el principal moviment social actiu actual.


Veurem què succeeix si aconsegueixen algunes de les seves reivindicacions com que les pensions s’actualitzin segons l’IPC i una pensió mínima de 1084 €, que és el que considera la Carta europea el mínim necessari per viure actualment en Europa, i si aconsegueixen mobilitzar una part substancial de la població.
De moment la Comissió del Pacto de Toledo ha recomanat que es reverteixi el Factor de Revalorització Anual del 2013 i tornar a l’IPC com a factor d’actualització.

Malgrat tot, només una reforma integral del sistema de pensions constitucionalment establerta, que les asseguri a càrrec del conjunt de la riquesa social, i que a un llarg termini es desvinculin del treball, pot garantir que la societat reconegui el dret de la ciutadania a viure dignament els últims anys de la seva vida.

Si voleu conèixer més el tema de les pensions, la Sra. Miren Etxezarreta i el Sr. José Iglesias han publicat el llibre EL CUENTO DE LAS PENSIONES en Icaria-Más Madera.

Pilar Gimeno

Publicat a General